El Softcombat aterra al riu Besòs

Un grup de més d’una vintena de nois i noies corren per la gespa del riu Besòs amb armes embuatades impròpies d’aquesta època. Semblen tenir una estratègia definida, tot i els ràpids moviments d’uns i altres. No s’ataquen amb cames i braços; segueixen, més bé, unes normes que redueixen els impactes a les armes emprades.

És el Softcombat, un “esport” no oficial en el qual dos o més combatents s’enfronten entre sí utilitzant armes embuatades que simulen armes blanques o contundents d’èpoques com l’Antiguitat, l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna. “Oficialment, només tenim normes de seguretat i normes respecte les armes que utilitzem. No estem considerats encara com a esport oficial, tot i que a Barcelona hi ha més d’una quinzena de grups de Softcombat constituïts”, explica a aquest Diari el portaveu del grup Legio Vulcánica, Joan Ignasi Martí. “Cada grup té un estil diferent, hi ha molta disparitat. També els llocs per entrenar són diversos i intentem respectar-los”. En el cas de Legio, el riu Besòs és el lloc escollit per entrenar, al menys, els diumenges. “Hi ha molt d’espai, llibertat de moviments i està a prop del metro”. En Joan Ignasi és un noi de 22 anys, adrianenc i estudiant d’últim curs d’Enginyeria Audiovisual que porta 5 anys practicant Softcombat i 1 al capdavant de Legio Vulcánica. “No tots els que formen Legio són de Sant Adrià, però la bona localització del Besòs facilita el transport”. Una vintena de persones d’entre 17 i 55 anys formen aquest grup. Només un 20% són dones, però “volem fer córrer la veu perquè més noies vinguin a entrenar amb nosaltres”.

El rol en viu, l’origen

El concepte de Softcombat sorgeix als Estats Units l’any 1977, quan un grup de rol en viu va idear un sistema de combat diferent que aportés la capacitat interpretativa d’un enfrontament real amb armes fantàstiques-medievals. Una iniciativa que es va anar estenent, fins que als 90 es va acabar popularitzant a Espanya i més concretament a Catalunya.

“El Softcombat aporta companyonia, amistats, treball en equip, competitivitat sana i, com no, exercici”. En Joan Ignasi ho té clar, la difusió d’aquest esport és necessària per fomentar les relacions entre grups, mantenint això sí la individualitat de cadascú.