12/05/2014 – Abans de saber que no continuaria sent l’entrenador del Sant Gabriel de cara a l’any vinent, Dani Limones va fer balanç de la seva primera temporada entrenant lluny de casa.
Quina valoració fas de la teva primera experiència com a tècnic fora de casa?
La veritat és que ha estat una experiència diferent de totes les coses que havia viscut abans. La valoració que faig, tot i que a nivell esportiu els resultats no han estat els esperats, crec que és positiva.
Què és l’aspecte que més t’ha costat superar aquesta temporada?
Bé… Jo diria que la mala ratxa de resultats que va patir l’equip ha estat el pitjor. Allò ens va anar molt malament, sobretot psicològicament, perquè ens va enfonsar. Sent un grup tan jove i sobretot tan nou l’adaptació sempre és difícil.
Estar lluny de Madrid t’ha afectat?
Home, els primers dos mesos sí que van ser complicats. Fins a l’octubre o novembre realment no vaig ser del tot conscient que estava fora de casa. Realment no m’ha costat gaire adaptar-me, perquè jo estava tot el dia ficat en temes de l’equip i treballant. Tampoc he tingut gaire temps de pensar que tenia la família lluny.
Què et va fer venir al Sant Gabriel?
Doncs sobretot em va cridar l’atenció el projecte. Un projecte a mitjà termini, a dues o tres temporades vista. Per això es va fer un equip jove i es va contractar a un entrenador jove. Quan vaig arribar a un acord amb el club, cap a mitjans o finals de juny, ja hi havia algunes coses tancades a nivell de fitxatges. Nosaltres vam poder intervenir en incorporacions com les de Chini, Patxi o Bel Calero.
Qui vestuari et vas trobar en arribar?
A nivell de vestidor, l’experiència ha estat bastant positiva. Les jugadores són joves. Realment li trec dos anys a la jugadora més veterana de l’equip i, per tant, diguem que tots estàvem dins d’una mateixa generació. A nivell esportiu, a principis de temporada les jugadores estaven amb moltes ganes de menjar-se el món, i de fet els primers resultats de l’equip van ser un reflex d’aquella il·lusió.
Acabes la temporada sentint que s’hauria pogut fer més?
Sí, per suposat, i les jugadores penso que també. Estic segur que tots ens hem buidat, però potser en la direcció que no era la correcta. Per això hem tingut aquestes ratxes tan dolentes. Penso que hem fet tot el possible dins de les circumstàncies en les quals hem estat.
El moment més positiu de l’any?
Encara que no hagi servit de gaire, penso que els dos darrers partits de lliga serviran a les jugadores per agafar confiança de cara al futur. També actuacions que hem tingut en camps importants com Lezama, el camp del Rayo o d’altres. Realment hem fet partits de gran nivell, però no hem pogut mantenir aquestes prestacions durant molts partits consecutius.
Marxes content per alguna jugadora en particular que creus que ha evolucionat molt?
Hi ha hagut jugadores que m’han sorprès moltíssim. Paula Nicart és una d’elles; Brenda, per exemple, també ha acabat la temporada mantenint un nivell molt bo. A Chini ja la coneixia, però mai l’havia vist jugar tenint un paper tan protagonista, perquè al Rayo tenia un rol diferent. El treball de Baudet, de Lilo, de Sandra… Moltes jugadores que m’han sorprès molt en positiu.
Quins plans tens per l’any vinent?
La intenció és la de seguir aquí. Crec que tenim moltes coses a fer a Sant Gabriel, no només a nivell del primer equip, sinó en tema de futbol formatiu i planter. Si el club decideix no comptar amb nosaltres, doncs haurem de mirar altres opcions o tornar a casa.
Què et sembla que jugadores com Brenda hagin decidit marxar a un altre equip per jugar Copa de la Reina?
Em sembla bé, perquè és una forma de no estar dos o tres mesos sense competir. En el cas de Brenda, el València és un equip que està fent les coses molt bé i a ella li anirà fantàstic. És una jugadora que ha de seguir creixent, perquè encara no ha arribat al seu màxim nivell. Ni de lluny.
Personalment, com has viscut la situació d’amenaça de desaparició que va patir el club?
En el moment que ens diuen que el més segur és que l’any vinent no podrem estar a Primera Divisió, crec que quasi totes les jugadores van començar a buscar un nou destí. Sobretot les que tenen projecció i carrera per seguir progressant. Llavors ara la situació és molt complicada perquè hi ha jugadores que ja han acordat coses amb altres clubs.
Quan ens ho van comunicar, la situació al vestidor va ser difícil, però al final ha estat una circumstància que ens ha ajudat a ser millors i a acabar l’any jugant bé. Ens ha tret pressió i ens ha donat una mica més de llibertat.
Els problemes econòmics del club us han afectat molt en el dia a dia?
Bé, evidentment el Sant Gabriel no és un club com el Barça, l’Espanyol o el Rayo, que té un suport d’un club de futbol gran al darrere. Això, a nivell d’organització i d’infraestructura doncs a vegades et facilita tenir alguns extres importants. Igualment, opino que el grup ha estat bastant apartat de tot això. Les jugadores sabien al club on estaven. No ens ha influït molt.
S’ha intentat que les jugadores del primer equip estableixin vincle amb el planter?
Sí que ho hem intentat, però per unes coses i altres no ho hem aconseguit del tot. En partits importants, sí que hi ha hagut jugadores del primer equip que han anat a animar a les petites. Algun dia han entrat a fer xerrades al vestidor…Ho hem intentat, sempre en la mesura de possible, perquè no tot recau en nosaltres.
T’has sentit una mica culpable amb Chini i Patxi, després de fer-les venir de Madrid i que ara hagin de marxar si el club ha de reduir despeses?
Culpable no, però sí que m’ha sabut greu. El projecte era a dos o tres anys vista i elles venien amb la mateixa idea. Tot això que ha passat ens ha agafat fora de lloc. Jo ho he parlat amb elles i els hi he dit que en part em sentia responsable d’haver-les tret de casa. Però bé, elles volien viure aquesta experiència, així que la responsabilitat me l’han tret una mica de sobre.
Veus a Sandra amb opcions d’entrar a la llista definitiva de la sub19 per anar a disputar l’europeu de Noruega?
Seré molt sincer. Per mi Sandra Hernández és la millor jugadora de la seva edat que he vist en tota la meva carrera com a entrenador. I porto set o vuit anys entrenant a noies. Que amb 16 anys estigui competint a Primera Divisió al nivell que ho ha fet i sent una jugadora referent en els darrers partits, doncs diu molt de tot el camí que li espera. Crec que és una de les jugadores sobre la que es parlarà moltíssim, tant a nivell de clubs com de selecció espanyola. Tan de bo la pugui veure jugant fora d’Espanya a les millors lligues de món.
Com vas començar a ser entrenador de futbol femení?
Bé, per pura casualitat. Jo jugava a un equip de regional a Madrid, el CD Dinámica de Hortaleza, i ells tenien un equip femení. Em van proposar ser l’entrenador i vam ser líders durant moltes jornades, competint contra l’Atlético de Madrid. D’aquell equip, tres o quatre jugadores van anar a parar al filial del Rayo, i jo també vaig marxar al Rayo per fer d’entrenador. Així va començar tot.
Quines diferències hi ha en un vestidor femení a l’hora de relacionar-te amb les jugadores com a tècnic?
És absolutament diferent al futbol masculí. Cal cuidar molt més el tema psicològic, perquè en moltíssimes jugadores el seu estat d’ànim influeix molt en el joc. Si les circumstancies que les envolten són correctes es nota al camp. El tema psicològic és el tema que més diferencia al futbol femení de masculí, per mi.
