El veïnat del Besòs demana més efectius policials patrullant els carrers
Una visió de barri treballador i de gent de tota la vida és la que el Besòs de Sant Adrià desprèn. Un barri de poc més de 5.000 habitants i a cavall entre La Mina i Barcelona, protagonista, sovint, de notícies sobre vandalisme o robatoris. El seu veïnat, preocupat: “Volem passejar tranquils i tranquil·les pel carrer de nit”, “De vegades he tingut tancat el negoci per la inseguretat de tenir-ho obert”. Són alguns dels testimonis que aquest mitjà recull d’alguns veïns i veïnes del barri.
Tot i això, l’Associació de Veïns i Veïnes, ferma i en marxa, no vol que aquests fets eclipsin la imatge del barri, ja que, segons la Sandra Pazmiño, presidenta actual, “són puntuals”. “Jo porto 16 anys vivint aquí i m’estimo el meu barri, visc molt bé i no camino insegura pel carrer”, assegura la Sandra. “Tot i això, tenim problemes d’inseguretat i ja hem traslladat a les autoritats pertinents les nostres demandes: més presència policial de Local i Mossos al carrer”. La presidenta ho té clar: aquesta presència infondria molta seguretat en els/les habitants de la zona, que pensen que l’evolució urbanística del barri no s’ha traslladat a nivell de veïnat. “La gent cada cop està pitjor”, diu la Mónica, propietària de la perruqueria Reflejos. “I ara amb la pandèmia, pitjor, perquè es troben al carrer i beuen”.
Una Associació renovada i femenina
Tot i tenir vocals homes, les protagonistes de l’Associació de Veïns i Veïnes del Besòs són les dones i la Sandra ho diu orgullosa. “Hem de representar un altaveu de la ciutadania i tenir constants conversacions amb l’Ajuntament, però, és clar, tot té un tràmit i no podem demanar que les coses es facin immediatament”. Amb uns mesos de marge per cada actuació, la presidenta electa vol fer una funció de pressió, però no d’imposició, ja que entén perfectament, diu, les gestions dels tràmits i de les actuacions.
El comerç de proximitat es mor
Sembla una tònica habitual en els reportatges de barri d’aquest mitjà, però la realitat és que el comerç de proximitat és el principal perjudicat ja no només de la pandèmia, sinó de qualsevol crisi que visqui la ciutat. “Han tancat botigues de tota la vida, xarcuteries, perruqueries, bars… Si nosaltres mateixos no fomentem aquest comerç, ens quedarem sense ell”.
Tampoc ajuda, diu l’Emilia, propietària d’una rellotgeria des de fa més de 20 anys, les ajudes econòmiques per part del consistori que “o no arriben o arriben tard”.
La seguretat, primordial
El compromís per part de la Policia Local s’ha traslladat a l’AVV. “A més, tenim un regidor de barri que fa el que pot i s’implica molt amb nosaltres”, assegura la Sandra, referint-se al ja conegut per tothom, José Luís Martínez. Un esforç que caldria, a més, manifestar en la majoria de barris de la ciutat, tot i que el veïnat del Besòs ho demana amb més urgència.
Orígens del barri
Seguint l’exemple de ciutat dormitori que s’havia estrenat a Sant Adrià amb la construcció dels habitatges de la Via Trajana, entre 1960 i 1964 l’empresa COVASA va erigir unes construccions a la vora de la carretera de l’antiga Mina i de l’autopista i que s’anomenen barri del Besòs (homònim amb el veí barri de Barcelona, dit del Sud-oest del Besòs), el que va que significar una gran aportació d’habitants al municipi.
Aquestes enormes edificacions del barri del Besòs i del barri de la Pau a Barcelona, en són la típica mostra del gran interès de les immobiliàries en l’aprofitament d’espais, i que ho confirma la uniformitat de les grans alçades i la trama compacta de la zona.
En gran part per aquestes construccions entre 1960 i 1967, el creixement anual mitjà de la població de Sant Adrià es de 1.057 persones a l’any. Només a l’any 1965, l’increment és de 4.000 persones, en gran part per la inauguració d’aquest grans blocs del barri Besòs.
Les dificultats històriques de manca de mitjans de transport entre aquests barris del marge dret i l’altre marge ha fet que en aquest barris es tingui tendència a anar fora de Sant Adrià, a més de la forta influència i atracció que té el nucli barceloní. Però aquestes construccions també porten aparellades una sèrie de problemes d’urbanització, de serveis socials i tècnics, que de vegades escapen als propis municipis.
Alguns d’aquests equipaments com els escolars es van subsanar amb les escoles que hi havia per la banda de Barcelona i alguns petits centres que van anar apareixen pel barri: les escoles de Santa Isabel i la parroquial de les santes Juliana i Seproniana, l’acadèmia Túrbula i posteriorment el centre públic Cascavell; ja en l’any 1999 les noves instal·lacions dels centre Túrbula concentren en un mateix edifici la sèrie d’escoles i aules que hi havia disseminades pels baixos dels edificis.
La mancança d’aquipaments social encara no estava resolta quan va esclatar a l’octubre de 1990 l’anomenada per un portaveu dels mossos “la intifada del Besòs”.
Al voltant d’un centenar de fulls recullen a l’Arxiu Municipal el recull de premsa que sobre aquest tema va anar apareixen als diferents diaris. El 9 d’octubre de 1990, uns 200 veïns i veïnes del barri s’enfrontaren al mossos d’esquadra quan aquest intentaven protegir els operaris que anaven a fer la tanca dels terrenys anomenats de la “palmera” (un veí la va plantar, fa uns anys, expressant el seu desig de que algun dia esdevingués zona verda) i on s’havien de construir 196 habitatges socials.
Aquests terrenys eren, segons una antiga reivindicació del barri, el lloc on s’havien de construir els equipaments socials i cultural que faltaven al barri. Ja des de finals d’abril de 1989 s’havien perfilat dues tendències entre el veinat, una que no volien els habitatges (per evitar que vingués gent de la Mina) i l’altra que el que volia era el compromís de les administracions en la construcció dels equipaments.
Malgrat la confirmació de que els equipaments es farien en els baixos del edificis, els aldarull, manifestacions (alguna amb més de 2500 persones) van seguir i van tenir el seu moment més àlgid el dia 25d’octubre, en que es van comptabilitzar al menys disset ferits entre ells tres policies, i que varen seguir durant quatre dies més, en que fins i tot es va arribar a disparar al mossos amb trets de foc real i còctels molotov , i en que es van fer més de quinze detencions. El dia 29 els veïns reunits en assemblea varen acordar deixar la violència i començar la via de les negociacions, amb la mediació del síndic de greuges.
Entre el barri de la Mina i el del Besòs es troba el Parc del Besòs (1984), un gran espai verd on es pot trobar zones esportives, pistes de petanca, àrees de jocs infantils i fonts d’aigua potable.
