«La meva mare m’havia dit que vindria molta gent, però no estic preparat per això», ha exposat un dels dos fills de Joan Callau, que va morir la matinada de dissabte a diumenge després de lluitar contra un càncer amb la passió, el positivisme i la vehemència que han caracteritzat la seva curta però intensa vida. La intervenció del seu fill ha acabat de trencar una sala del tanatori plena a vessar. L’expressió del seu fill és ben comprensible. Si més no, a la quarta filera hi havia, com un company més del partit, el president de la Generalitat i primer secretari dels socialistes catalans, Salvador Illa. Mestre de vocació, aquesta pedagogia, en Joan l’havia aplicat a totes les vessants de la seva vida. Però, sigui quin sigui l’escenari, amb uns trets en comú: una persona compromesa, instruïda, divertida, vehement en la defensa de les seves idees, especialment a favor de la igualtat d’oportunitats. Mediador, tranquil, transparent i normal. Vaja, un polític que anava en bus, que no feia valer la seva posició d’alcalde; al contrari, que sempre estava al servei de tothom.
La mostra,la divergència de les cares reconegudes avui i moltes d’anònimes
D’una banda,al tanatori hi havia tota la família socialista. Fins i tot la que en alguns moments de la intensa vida de l’agrupació socialista de Sant Adrià dels darrers vint-i-cinc anys havia estat dividida. Molts han estat els episodis viscuts només en aquest període. La dimissió de Messeguer, la substitució per Sito Canga, que avui hi era, molt afectat. El pas de l’alcaldia d’ell a Joan Callau l’any 2013 —regidor a Sant Adrià des del 1995 tot i viure a Badalona— i, finalment, el traspàs a Filo Cañete el 2021. L’alcaldessa actual de Sant Adrià també hi era avui, evidentment, i alguns altres protagonistes de la trajectòria de la ciutat, com l’exregidor Víctor Iglesias i l’exregidora Isabel Marcuello. I moltíssima representació de la societat adrianenca, amb molta pena per la marxa, massa aviat, de Callau.
De l’Ajuntament va passar a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en una mena de moment «cementiri d’elefants» – amb tot el respecte- fins a la jubilació, itinerari de moltes carreres similars, com la de Jordi Serra, exalcalde de Badalona, que també ha anat a fer el darrer adéu al Joan, o al Joanet. La vida quotidiana de tots dos pels carrers del Centre de Badalona també els feia trobar-se fora ja de la primera línia política. Va ser ja a l’Àrea que Joan no es trobava bé i, tot just amb un peu a la merescuda jubilació, amb una pèrdua de pes més que evident que més tard s’agreujaria, va iniciar la lluita contra un càncer que se l’ha endut, amb molts llibres pendents per llegir; amb molts documentals encara per veure; amb moltes obres d’art encara pendent de pujar a les seves xarxes socials, i amb moltes tertúlies que liderar des de la seva saviesa humil i amb algun viatge pendent, com el de Torí.
Sens dubte, la intervenció en el funeral d’una de les seves amigues —que ha acostat la vessant d’amic i pare de dos fills jugadors de bàsquet, amb totes les hores de canxa i fora de la canxa que això suposa— ha estat molt il·lustrativa per als que coneixien el Joan només de la política. Però amb el mateix fil respecte de la seva personalitat: intens, sencer, irònic i autèntic. Avui els polítics han descobert el pare i l’amic, i els fills han descobert el pare al servei de la ciutat i de la socialdemocràcia.
La història del socialisme a la comarca
El comiat de Joan Callau, pare, amic i militant socialista, ha reunit durant dues hores molta militància i responsables institucionals i polítics del PSC. Com dèiem, el líder Salvador Illa, amb la consellera Núria Parlón, exalcaldessa de Santa Coloma i companya de Callau en la lluita per posar en el lloc que pertoca el Baix Besòs. També hi havia l’alcaldessa actual, Mireia González, i l’alcalde de Montgat, Andreu Absil. Molts diputats i diputades, representants institucionals com la presidenta de la Diputació de Barcelona, i membres de la direcció del partit i moltes cares clau al Barcelonès Nord durant tots els anys que els socialistes havien ocupat les cinc alcaldies. Ara, continuen al capdavant de Santa Coloma de Gramenet, de Sant Adrià de Besòs i de Montgat, i no tenen les alcaldies de Badalona, a mans d’una amplíssima majoria del PP, ni la de Tiana, amb una plataforma electoral local.
Anem a pams, des de la seguretat que alguna persona quedarà fora de la crònica. S’han vist acomiadant Callau, Antoni Fogué —històric dels socialistes colomencs i marit de Manuela de Madre—, Jaume Tomàs, exconseller delegat d’Engestur i exdirector d’Urbanisme, i Jaume Vendrell, actual responsable d’Incasòl i exgerent del Consell Comarcal del Barcelonès.
Badalona, capítol apart
També hi ha hagut moltes cares del socialisme de sempre de Badalona. A més de Serra, l’exalcaldessa Maite Arqué i l’exalcalde Rubén Guijarro. També hi havia les històriques Pilar Cantero i Paquita Teruel, encara actives en una agrupació que les necessita, i líders de la UGT i molts veïns i veïnes i amics i amigues iniciats amb el bàsquet i consolidades amb les hores compartides amb les grades i a partir de les grades. De l’equip socialista badaloní actual també hi era Christian Carneado, Rocío Mateos i Fernando Carrera, qui ha saludat poques persones, donat que ell no té una trajectòria històrica al PSC. El seu principal interlocutor ha estat l’incombustible Josep Maria Sala, qui intentava reconciliar amb missatges creuats sobre la invitació o no a Jordi Serra a un acte a l’agrupació de Badalone en el qual es van reconèixer els afiliats amb més veterania. Que si Carrera diu que sí, que se’t va enviar un correu electrònic amb la invitació i una trucada de reforç; que si Serra diu que no…que de cap manera. En fi, Badalona al seu més pur estil. Fet i fet, no se li va enviar.
Un dels històrics qui tampoc va ser avisat per participar en aquell homenatge va ser Ferran Bello, que en aquesta ocasió sí que s’ha desplaçat des d’Almeria, on resideix des de fa uns mesos, per acomiadar Callau. Bello, que sembla que hagi fet un pacte amb el diable respecte del seu aspecte físic, ha explicat diferents anècdotes de la seva vida política en comú amb Joan. Davant d’un fèretre de color blanc immaculat, ha esmentat que el color del taüt ha estat molt ben triat, perquè Joan va arribar a la vida innocent i se n’anava, al seu pesar i massa d’hora, també sense haver malparlat de ningú mai. Una ànima blanca.
D’entre les vivències compartides, Ferran ha explicat que un dia, quan posava en context Miquel Iceta sobre el candidat a qui anava a fer suport, el líder socialista va demanar-li què el diferenciava d’altres persones. «Que llegeix», va contestar Bello a Iceta. I això, en una societat inculta, que no es concentra ni reflexiona, ni qüestiona, és un gran què, en aquell moment i per sempre més.
Un home il·lustrat que, malgrat viure a l’àrea metropolitana més multicultural, no havia deixat enrere aquell toc de pagès fent honor a on havia nascut. També sempre impregnat per l’essència de mestre, d’aquell que busca, investiga, i exposa perquè els deixebles triïn.
Quan la que escriu, amb una altra companya periodista i un altre regidor socialista adrianenc, quedava a dinar amb el malaguanyat Joan cada mes, els quadres del partit pensaven que, no sé, conspiràvem en cada àpat. Però res més lluny de la realitat. Ara ni la Mayte ni jo ja no podem compartir taula i sobretaula ni amb el Chapo ni amb el Joan. En el moment de la nostra coneixença, fa vint anys, sí que la relació entre el periodisme i la política es va establir des de la pura professionalitat, a partir de la cobertura d’un congrés del PSC a l’Hospitalet en què es va forçar la dimissió d’Antoni Meseguer. També vam fer de periodistes i de polítics, sense cap mena de dificultat per saber quin era el rol de cadascú, en els durs moments de l’atemptat d’ETA al regidor popular José Luis Ruiz Casado. Duríssimes jornades, amb un intent d’intervencionisme per part de l’aparell d’Aznar sobre Sant Adrià que un empoderat Sito Canga va saber plantar cara fins on va poder. També la relació professional es va forjar amb la cobertura de les lluites internes de poder sobre qui es quedaria amb el trofeu de l’alcaldia, si els de Meseguer, de Marta Sala o d’Isabel Marcuello, o, com finalment va ser, l’aposta pel sector de Sito. Fractura de l’agrupació que va costar de superar i que segurament encara avui cueja.
Tanta relació professional va desembocar en una amistat. Circumscrita als dinars al Marquina. Fora del Marquina, cadascú dels quatre tornàvem a tenir els nostres papers, sens cap mena de dubte. Però allà compartíem llibres i històries, parlàvem de filosofia i d’història. Era un oasi il·lustrat en l’ambient de punyals creuats.
La federació socialista del Barcelonès Nord d’ara no té res a veure amb el que va representar i va ser aquells anys. Avui, allà, al tanatori, entre totes les cares que avui Joan ha fet coincidir, hi havia cert ambient de nostàlgia respecte d’aquella locomotora de transformació que va ser, en algun moment, la federació del Barcelonès Nord amb molta força, que ha anat cedint davant d’altres territoris.
Només per la lluita del company Joan Callau —defensor de la igualtat d’oportunitats en una ciutat amb una gran desestructuració i que ha allotjat infraestructures al servei de tota la metròpoli— moltes de les persones amb poder reunides avui al tanatori haurien de fer un darrer homenatge sincer i veraç i una darrera picada d’ullet al company de files amb l’abocament de recursos.
Crònica d’Eva M. Gómez
