spot_img
spot_img

«Veure jugar les nenes no té preu»

3/10/2013. Entrevista a Manuel Ara, exdirectiu del Sant Gabriel Femení

Quants anys dedicat al club?
Més de 50. Vaig ser jugador a totes les categories, vaig seguir com a directiu dels nois i en els darrers 14 anys he estat amb les noies. Vam començar amb un equip, i ara en són 10, amb un a Primera Divisió i l’altre a Segona Estatal. Això es molt difícil.

Com va arribar aquí?
Vaig néixer al Poblenou però vaig estudiar als Hermanos Gabrielistas, amb els que he estat vinculat molt temps.

Quins són els millors jugadors que han passat pel Sant Gabriel?
L’Antoni Pinilla, que era de Santa Coloma i va acabar al Barça. De qui tinc millor record és del central Salvador García Aragall, conegut com Salva, que va ser internacional i va jugar al Barça, també.

Què han significat aquests 50 anys?
Molta feina. M’ha agradat ser un directiu treballador i m’he passat més hores aquí que a casa. La dona, quan em perd, sap que sóc aquí. Ara, últimament, tenia massa abandonada a la família i ja toca fer-li cas.

Alguna satisfacció tindria venint aquí…
Venir els dissabtes al matí i veure les nenes petites jugant, les alevines que comencen, no té preu. N’hi ha que juguen millor que els nens!! Quan creixen ja perden una mica la il•lusió, perquè aspiraven a una cosa que és difícil: arribar al primer equip.

Però el Sant Gabriel és un club més familiar que d’altres, no?
És familiar i modest, però sempre hem estat a dalt.

Què ha après en aquests anys?
A conèixer la gent, a conviure gràcies als molts viatges que hem fet, a parlar amb els pares i a coincidir amb ells en què el primer per a les nenes és estudiar. Demanem les notes i avaluem si va bé a l’escola. I després, que jugui a futbol si li agrada. A mi també m’agrada guanyar, però prefereixo, tal com les dic, que juguin bé i s’ho passin bé encara que perdin.

Quins han estat els millors moments?
Vam fer un sopar de germanor meravellós amb el 25è aniversari del club, amb 300 persones entre germans, socis, pares, mares, jugadors, directius… També, l’ascens a la 1ª Divisió Juvenil masculina, que ens va permetre jugar contra el Barça, el Madrid de la Quinta del Buitre, l’Atlético… El Madrid es negava a jugar al camp de terra del col•legi! El camp estava a rebentar, amb penyes vingudes de Santa Coloma. En canvi, l’Atlético de Jesús Gil no va posar cap pega… Per últim, l’ascens a la Superlliga femenina va ser un gran moment.

I els pitjors?
Quan ve un equip gran, com el Barça, i s’emporta una nena jove, com ha passat aquest any. No passa sempre, però sí sovint. Els pares diuen que estan molt bé aquí, però clar el Barça… ¿El Barça, què? Aquí hem tingut jugadores que han tornat després d’una mala experiència allà, perquè hi ha molta competència.

Potser és que ja s’està portant a la base la competitivitat i les pràctiques professionals del futbol d’adults?
És una pena que passin aquestes coses amb nens o nenes d’11, 12 o 13 anys. Però clar, aquest és el risc de tenir, com tenim, equips a les categories més elevades. De fet, el primer equip ja és molt professional i aquest any hem fitxat jugadores i l’entrenador del Rayo, del València, per exemple. Si no, no seriem a la Primera Divisió.

Ha canviat molt el futbol de base, en aquests 50 anys?
Hi ha pares que prefereixen endur-se el fill o la filla a grans equips, quan jugarà molt menys que aquí, tot i que nosaltres ja tenim molts nens i també hem començat a descartar-ne. Els pares, a vegades, són més problema que els fills, perquè es pensen que són millors jugadors del que en realitat són i que, com s’ha pensat sempre, els trauran de la misèria perquè acabaran triomfant.

I això no passa amb les nenes…
No, perquè amb el món del futbol femení difícilment et guanyaràs la vida. I això fa que veure un partit de nenes sigui més agradable. Però, eh: que les nenes són més complicades! Si fots una esbroncada a un nen en un entrenament no passa res, però si li ho fas a una nena, se l’apunta! I entre elles es barallen més!

A més, sabent que no podran viure d’això, el motiu d’elles per apuntar-se és més autèntic, més sincer, potser…
Volen jugar i passar-s’ho bé. Ara bé, abans les nenes venien soles, doncs no estava ben vist per la societat que una nena jugués a futbol. Ara, per sort, això ha canviat i ara ja sí venen acompanyades: pares, amigues… tots contents! Aquesta també és una alegria que m’enduc.

Per què marxa?
Són molts anys els que porto, la família em reclama i, també, perquè darrerament no he estat d’acord amb les formes, a vegades massa professionals, amb què s’estan prenent algunes decisions al club. Darrerament se’m consultava menys i prefereixo no seguir per aquest camí.

ARTICLES SIMILARS

COMENTARIS

SEGUEIX-NOS

3,570FansAgradda
1,544SeguidorsSeguir
2,453SeguidorsSeguir
35SubscriptorsSubscriure

INSTAGRAM