El 1923, la capital catalana va iniciar tràmits legals per convertir Sant Adrià en territori barceloní
Històricament, Sant Adrià de Besòs ha estat un territori objecte de desig pels municipis veïns. Santa Coloma de Gramenet i Barcelona han intentat en múltiples ocasions ‘conquerir’ el territori adrianenc amb fórmules legals i administratives. Per a Santa Coloma de Gramenet, l’annexió del poble de Sant Adrià representava una sortida al mar. El seu terme municipal s’ampliava fins a la costa i aquesta era una temptació molt forta, com per no desaprofitar la més mínima possibilitat d’annexió. El primer intent data de 1697, quan Santa Coloma va demanar l’agregació de Sant Adrià després que el municipi fos destruït i saquejat per l’exèrcit francès, en el marc del Setge de Barcelona, episodi clau de la Guerra dels Nou Anys entre França i Espanya. Per argumentar la seva demanda d’annexió, Santa Coloma feia referència a la pobresa de la població adrianenca i la seva incapacitat per administrar-se, però el Bisbat s’hi va oposar i Sant Adrià, malgrat ser pobre, va seguir sent un municipi independent.
El torn de Barcelona
Sens dubte, però, qui més intents va realitzar per annexionar-se Sant Adrià va ser Barcelona. A inicis del segle XX, a Sant Adrià hi vivien unes escasses 1.000 persones, sobretot al voltant de l’església, al marge esquerre del riu Besòs. L’altra riba era destinada al conreu i s’hi cultivaven productes que es venien a Barcelona. Des de l’enderroc de les muralles i l’aprovació del Pla Cerdà (1859), la capital catalana es va centrar en el projecte de consolidar la ‘Gran Barcelona’. Aquest procés d’expansionisme, impulsat per la burgesia industrial, passava per annexionar municipis veïns i crear un ‘Gran Bosc’ destinat a l’oci dels barcelonins a la riba del Besòs. Cal recordar que en aquesta època, Barcelona va anar sumant com a territori propi pobles veïns com Gràcia, Les Corts, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi i Horta. El 1921 es va incorporar Sarrià. Veient aquest avenç imparable de Barcelona, l’Ajuntament adrianenc de l’època va intentar situar múltiples fàbriques al Besòs, com la Catalana de Gas (1915).
100 anys
Malgrat els intents del consistori adrianenc, la voluntat de la Gran Barcelona semblava impossible d’aturar. Això ens porta a 1923, just fa 100 anys, moment en el qual l’Ajuntament barceloní va demanar a l’Estat l’extensió del límit municipal de la ciutat fins al Besòs. D’aquesta manera, Sant Adrià perdia la meitat del seu territori (una riba del Besòs), mentre que l’altra meitat va ser reclamada per Badalona. Tot i els actes públics de protesta organitzats i l’entrevista feta per l’alcalde adrianenc, José Royo, amb el dictador Primo de Rivera, res va servir. Un Reial Decret de 1929 va confirmar la desaparició de Sant Adrià de Besòs com a municipi, el qual va quedar repartit entre Barcelona i Badalona. La població adrianenca no hi estava gens d’acord, en part perquè els tributs que es pagaven a Barcelona eren més alts.
Salvadora República
Per sort, la inestabilitat política del moment va acabar per posar les coses a lloc. El 1931 se celebren unes eleccions municipals que culminen amb la proclamació de la Segona República a Espanya. El nou Ajuntament republicà adrianenc va viatjar a Madrid, encapçalat per l’alcalde Benito Jimeno, a reclamar la seva independència municipal. Gràcies a aquest moviment, i a les gestions legals desinteressades fetes pel diputat del partit Republicà Federal Eduardo Barriobero, diputat per Oviedo, el Govern central va decidir suspendre el Reial Decret. Així doncs, Sant Adrià va recuperar la seva independència.
Recurs de Barcelona
Barcelona va apel·lar la decisió, interposant un recurs contenciós administratiu, però el 1958, el Tribunal Suprem va anul·lar totalment el Reial Decret, suspenent totalment qualsevol opció d’annexió. Cal recordar que, a la cantonada del carrer Extremadura amb Concili de Trento hi ha una creu de Terme que es va aixecar com a símbol de reafirmació del límit municipal entre Barcelona i Sant Adrià.
El tràgic heroi
Curiosament, un dels actors més importants en el procés de recuperació de la independència de Sant Adrià, Eduardo Barriobero, va viure un tràgic desenllaç. Amb el cop d’Estat franquista i la posterior Guerra Civil, Barriobero va ser detingut i afusellat al Camp de la Bota (1939), just a la frontera entre Sant Adrià i Barcelona.
