07/04/2014 – Parlem amb Consol Aroca, barcelonina de naixement però enamorada i arrelada a Sant Adrià.
Encetem aquest mes una nova secció per parlar de les persones de la ciutat i les seves històries. Vides en particular arrelades a les ribes del Besòs i el Mediterrani; d’aquí o d’allà, nascudes o crescudes, però sempre amb una implicació i vinculació inqüestionable amb Sant Adrià. Tan inqüestionable com el compromís ciutadà de la nostra primera protagonista, un dels rostres més actius del teixit social, dels més reconeixedors i amb més afecte per una localitat que no va ser el seu bressol però sí la va acollir i captivar.
Consol Aroca va néixer fa 81 anys a Barcelona en el si d’una família humil. “Afortunadament no teníem problemes per tirar endavant, però estàvem lluny de la definició de ‘burgesia”. Els seus pares li van poder proporcionar una educació a l’Escola Suïssa que recorda de forma entusiasta i ben repleta de coneixements, vivències i bones relacions. El primer contacte amb la ciutat del Besòs no es va produir fins als 26. Un any després de casar-se, el treball del seu marit, en Jaume Vallès, a una fàbrica de vidre situada a la zona de l’actual superfície comercial de l’Alcampo els va portar a mudar-se a Sant Adrià. Recorda vivament la seva primera impressió del municipi, però no de manera afligida, sinó més aviat natural: “Estava molt contaminat; hi havia molta indústria i nul·la conscienciació”.
No és aquest el primer retret que carrega sobre Sant Adrià quan li preguntes, però. “L’únic defecte de veritat que vaig trobar va ser el fet d’haver de portar la meva filla a una escola de monges el primer any. No m’agradava”. L’infància de la Consol va germinar en una escola mixta i mai ha estat partidària d’un ensenyament segregat. “No passo per certes coses. Aquí tots junts, què coi?!”. La seva particular salvació en aquest sentit va arribar al segon any com a adrianenca, quan va obrir l’Escola Betsaida. “Els meus fills van anar-hi de cap. I si jo hagués pogut, hauria tornat a fer l’escola per anar allà”.
Sempre es va quedar a casa amb els nens. “Era el què tocava en aquella època”. Però, tan bon punt es van fer grans i van començar a fer la seva, ella va agafar el seu propi camí. “Vaig fer sempre de voluntària en entitats i associacions”. Tot i no cursar estudis superiors, la bona educació a l’escola i la seva passió per estudiar, pels idiomes i la cultura en general li han concedit unes capacitats que no tothom de la seva edat ha pogut atresorar. Va endinsar-se en el teixit veïnal, a fer reforç escolar, a preparar activitats i a participar de tot el què donava vida a la ciutat.
De sobte es va veure atrapada, enamorada de Sant Adrià. “L’amabilitat de la gent em va conquistar. Anaves a la parada de l’autobús i tothom es parlava, hi havia comunicació”. Això l’ha portat, fins ara, a nodrir-se d’amplis coneixements sobre la ciutat i intentar transmetre’ls a través de rutes per passejar que ella mateixa ha elaborat, per exemple. I també a lluitar, dins de Dones del Futur, entitat de la qual és secretària, per símbols locals com les Tres Xemeneies o la Masia de Can Rigalt.
La Consol ha viscut l’enorme canvi que ha experimentat Sant Adrià. “La ciutat està preciosa per tot arreu, fins i tot el riu, que abans era un abocador”. I assegura que no se n’aniria mai. “He viscut de meravella. M’he acostumat a travessar els carrers amb tranquil·litat”. Una tranquil·litat que es pot no reflectir en el seu dinamisme i la seva activitat del dia a dia, quan fa de professora, aficionada al tai-txi, activista veïnal, amant de l’art i la cultura i àvia; una tranquil·litat, però, que sí li atorga la ciutat que un dia la va acollir com a immigrant local i que, amb el pas del temps, l’ha convertit en tota una adrianenca.
Creus que la teva història o la d’algú que coneixes és interessant? Posa’t en contacte amb nosaltres! redaccio@diaridesantadria.com
