Registrat al Diari de Badalona

Quan Sant Adrià va guanyar la seva independència

Foto: Arxiu Municipal
Res no recorda que la ciutat va evitar ara fa 60 anys ser absorbida per Barcelona i Badalona, després de dècades de ferma oposició municipal

No hi ha cap monument que recordi que Sant Adrià va salvar la seva independència el 22 d’abril de 1958, fa ara 60 anys. Tampoc s’ha commemorat l’efemèride, que en altres llocs probablement donaria nom a una avinguda o una plaça, per honorar la memòria d’una vila que, a diferència d’altres, va sobreposar-se a les pretensions expansionistes dels seus veïns, més grans i poderosos.

En aquella data, i després d’anys d’incertesa, el Tribunal Suprem van anul·lar el decret de 1929 que ordenava dissoldre Sant Adrià per incorporar el marge dret a Barcelona i l’esquerre, a Badalona. “És inqüestionable la continuïtat de l’existència del municipi”, conclou la sentència, de la qual en queda còpia a l’Arxiu Municipal. Front a la demanda amb què Barcelona insistia a estendre’s fins a la desembocadura del Besòs per fer complir el visionari pla urbanístic d’Ildefons Cerdà, es van imposar els arguments que Sant Adrià va sostenir durant tres dècades, amb diferents alcaldes i sota distints règims: no s’havia escoltat l’Ajuntament davant de la seva eventual extinció, no existia una petició dels veïns ni dels regidors per ser annexionats a una altra localitat i, en aquells temps, hi havia prou distància i camps entremig com per distingir on acabava una població i on començava l’altre. 

“Es pretén esborrar del mapa un poble, sense cap raó atendible, per l’única raó del més fort. És possible en un règim de Justícia?”, etzibava l’Ajuntament en el recurs interposat el 1926, davant del projecte de trossejar Sant Adrià i repartir-lo entre Barcelona i Badalona, a qui el Consistori recriminava un “immoderat afany d’absorció”. “Tots dos es consideren colossos i creuen que, amb les seves enormes urpes, poden esclafar tots els éssers que gaudeixen de condició inferior”, clamava la corporació encapçalada per l’alcalde Josep Royo, que brandava en l’escrit que s’alçaria “fort”, “perseverant” i “indomable” en el litigi. 

El ministre Severiano Martínez Anido (qui va emparar el pistolerisme contra els sindicalistes sent governador de Barcelona) va promulgar que Sant Adrià es partís, desatenent el Consell d’Estat, contrari al procés de segregació per incomplir el procediment reglat i no concedir-se audiència a l’Ajuntament perquè s’hi expressés. Les infraccions assenyalades per l’alt òrgan consultiu, refermades als anys 50, serien clau perquè la dictadura de Francisco Franco i, posteriorment, el Suprem deroguessin la divisió.

L’Ajuntament no va esperar de braços creuats. Potser amb ingenuïtat, els regidors temien el 1948 convertir-se en un dels “suburbis desamparats” de les afores de no resistir-s’hi. “Si ens agreguen, ipso facto passem a engreixar aquest cinturó que ofega la ciutat”, predeien. 

Sense variar d’argumentari, la corporació municipal i les forces vives del poble s’hi van tornar, tant en la monarquia d’Alfons XIII, durant la república, com després de la Guerra Civil. Es van manifestar reiteradament en contra dels propòsits de les ciutats que cobejaven Sant Adrià, van contractar advocats, van contactar amb ministres, diputats, alts càrrecs i institucions i, fins i tot, es van adreçar al consulat francès i britànic interessant-se sobre el cas de les poblacions adjacents a París i Londres. “No s’esborren, així com així, les fronteres dels pobles. No es condemna a mort per caprici”, es llegeix a un acta de l’Ajuntament de 1930. Com si fos una lliçó per a les generacions futures.

 

Irredempt contrast: El poble va evitar desaparèixer com altres

Els precedents no convidaven a donar per descomptada la supervivència de Sant Adrià, donat que Barcelona es va eixamplar entre finals del segle XIX i fins ben entrat el XX deglutint localitats senceres, com Gràcia, Sants, Sarrià, Sant Andreu del Palomar o Sant Martí de Provençals. 

“No és possible atemptar contra l’existència de Sant Adrià que, encara que sent petit comparat amb Barcelona i Badalona, reuneix tots els elements necessaris per mantenir-se independentment”, adduïa l’Ajuntament un any després del decret de 1929. La idea va repetir-se durant anys: en la dècada dels 20, l’Ajuntament lloava que el poble s’abastia de la seva pròpia collita i que la indústria generava “més de 30.000 pessetes pel Tresor”; i als 40, reclamava com a mèrit tenir “escoles  acabades”, la “pavimentació d’una gran quantitat de carrers” o avenir-se als “ideals que caracteritzen el Nou Estat” franquista. Alcaldes de tendències absolutament oposades, com Benito Gimeno, Francesc Micheli, José Sabaté i Javier Casellas, van persistir en defensar l’autonomia adrianenca.

Afegeix el teu comentari