Registrat al Diari de Badalona

“La Mina és un mercat de droga que està obert les 24 hores del dia”

Javier Torres - 28/01/2016
J. M. Monferrer amb la biblioteca de la Mina i l'edifici Venus al fons

El silenci i la soledat regnen als carrers de bona part de la Mina durant quasi tot el matí. El fred no ajuda a diluir aquesta sensació de ‘barri-dormitori’, només trencada pel pas de tramvia i el crit d’una dona que ha caigut en un descampat mentre el netejava. Ens apropem a les oficines del Consorci de la Mina per avisar que una de les seves treballadores ha pres mal. “Gràcies per avisar! I felicitats pel premi, Josep Maria”. Una de les diverses felicitacions que en Josep Maria Monferrer rep durant la passejada: veïns, exalumnes, amics, companys de mobilitzacions. “La Mina, aún no acabada y ya olvidada”. No és una frase nostra. Així va titular el periodista Huertas Claveria un article sobre la situació del barri fa uns anys. Una frase que Josep Maria Monferrer fa seva per definir la història de la Mina, on viu des de fa quatre dècades.
 
Va arribar quan la vida tot just hi començava, traslladada des del Camp de la Bota, i s’hi ha quedat tot aquest temps fins a convertir-se en un dels veïns més arrelats i il·lustres. Activista social, educador i responsable de l’Arxiu Històric, estar sempre en primer línia de la reivindicació i la queixa l’ha fet guanyar-se detractors a diferents nivells, però també estimes i reconeixements com el que va ser anunciat fa uns dies: el Memorial Joan XXIII, concedit per la Universitat de la Pau, presidida per Arcadi Oliveres. El premi de pau més antic de Catalunya que s’ha atorgat durant molts anys a grans personalitats i figures de diferents disciplines i que aquest 2015 ha volgut recaure en la lluita d’un barri necessitat de moltes coses, també de pacificadors incansables.
 
Com definiria la història de la Mina?
 
“La Mina, aún no acabada y ya abandonada”, el titular d’en Huertas Claveria en un article impressionant sobre el barri. I crec que la Mina és un barri que continua sense acabar. Continua tot a mitges i empastifat.
 
Creu que ha aconseguit posar pau al barri?
 
He mirat de no posar guerra tot i ser crític. Més que col·lectivament, he pogut posar pau entre persones que coneixia i estaven en disputa, per exemple. He posat pau en mi mateix, això segur.
 
Què suposa pel barri aquest premi?
 
Que es faci una difusió d’uns moviments veïnals que han estat molt silenciats i trencats. L’estructura organitzativa que s’ha aconseguit aquí no s’aconsegueix arreu. En aquest sentit, el premi fa visible que reclamar drets des de les xarxes associatives també és pau. Volem i jo he demanat que l’entrega del premi i la cerimònia es faci a la Mina, amb totes les entitats, i no a l’ajuntament. És un premi que em donen a mi a títol individual perquè els procediments de la Universitat de la Pau són aquests, però és un reconeixement a la tasca de tota la plataforma, de totes les entitats que lluiten a favor de la Mina.
 
Els governs locals i vostè mai s’han dut bé.
 
Som molt crítics però sense entrar en la disputa personal. Les nostres vivències les hem de dir de forma clara. Als responsables d’Educació de la Generalitat ni als polítics tradicionals els hi acaba d’agradar la pedagogia del oprimit: escoltar l’alumne i no només imposar-li coneixement. En aquest punt, ens posem de cul els uns amb els altres. Per això no ens entenem, però en cap cas són manies cap a ningú en particular. Pot ser jo tampoc m’he sabut expressar bé, però no ens hem entès. No parlem el mateix llenguatge.
 
Hi ha algun polític amb qui s’hagi entès? De qui pugui fer una valoració positiva?
 
A quasi tots, el 99%, els hi he valorat i valoro positivament algunes de les seves tasques i decisions. Polítiques ni educació perfecte no les fa ningú. Jo també n’he pifiat moltíssimes coses.
 
Per què va venir a viure a la Mina?
 
Estava treballant en un institut, fent classes de Filosofia, i llavors van començar la construcció del barri de la Mina. Van començar fer trasllats de nens i nenes des del Camp de la Bota, i em van proposar participar per fer aquest procés de pont educatiu. Passaven tots els nanos d’una mateixa classe, amb els mateixos professors; només canviava l’espai, no les dinàmiques. Això era molt interessant, es va fer molt bé. Jo m’estava preparant per anar-me’n a Àfrica perquè estava fart del Franquisme. I vaig venir aquí temporalment, pensant que me n’aniria a altres països del mon tard o d’hora. Al final m’he fet vell aquí i ja no tinc edat.
 
Mai ha pensat en marxar?
 
Moltes vegades m’he plantejat ‘Què faig aquí?’. Però la gent m’ha fet quedar. Jo he estirat d’una corda a la que molta gent s’ha enganxat per fer més força. I quan les coses van malament no pots deixar la corda i a aquestes persones allà. Això és el que m’ha fet quedar tots aquests anys, que no han estat pas flors i violes.
 
Al final, a la Mina sempre alceu la veu els mateixos. Se senten sols?
 
És clar. Els anys 90 van ser de creuar el desert mastegant sorra. Amb el Fòrum es va obrir una llumeta i no ens ho acabàvem de creure. Les petites entitats del barri vam decidir unir-nos en una plataforma; va néixer la Setmana Cultural, que ara farà 25 anys. Érem 24 entitats, sense distinció entre paios i gitanos. Es van portar molt bé amb nosaltres abans d’aprovar el PERI perquè ens necessitàvem perquè els diners d’Europa arribessin. Un cop aprovat, es va començar a retallar.
 
Les entitats del barri passen per un mal moment?
 
Fa anys que les polítiques, tant de Sant Adrià com les generals, debiliten els moviments. Aquí s’han donat subvencions i s’han arreglat problemes de forma individual, amb cert amiguisme, per buscar vots. I això ha trencat els teixits associatius. Ara som menys de 10 entitats. És el moment més dèbil de la plataforma, però no ens morirem.
 
Què li inspira aquesta seguretat?
 
S’estan donant canvis molt interessants. A Sant Adrià, l’equip de govern està en minoria. El pla de transformació no el van poder canviar i ara no el poden pactar amb ningú. És una pedra que tenen a la sabata que abans amb majoria absoluta la podien moure com volien. Tot haurà de ser molt més democràtic. Les majories absolutes són ‘rodillos’ i s’han acabat. Quan tot sigui més democràtic, esperem poder tornar a negociar les coses.
 
Suposo que també pensa en el canvi d’Ada Colau.
 
A l’Ada Colau la vam portar a la Mina pel tema de drogues abans de les eleccions. “Si arribes a ser alcaldessa, això s’ha de plantejar”, li vam dir. De moment, ja ha fet ja plantejaments molt interessants, que s’hauran de complir: parla de l’eix Besòs com un dels punts amb més pobresa i que s’han de dedicar esforços. No hem d’oblidar que la Mina no només ha pressionat cap al Besòs de Sant Adrià, on hi va haver l’assassinat.
 
La metàstasi és més intensa cap a Barcelona?
 
La invasió cap a Barcelona és brutal. Hi ha un bloc sencer de persones que han sortit de la Mina i que estan ficades en merdes. Ada Colau sap que el localisme espaial és un error i aquests problemes s’han de tractar amb els ajuntaments dels municipis propers i els veïns conjuntament. Si això es fa, el futur de la Mina serà molt millor.
 
Té més esperances en el canvi a Sant Adrià o en el de Barcelona?
 
Són esperances diferents, són dues forces diferents. Han de ser complementàries. Però aquí també entra la Generalitat. A la comissaria política de la Generalitat, de CiU, al Consorci, Dolors Rusinés, l’han fet fora. Era un mur brutal de control polític d’un consorci opac i poc transparent. Qui estigui en aquest paper serà clau, moltes vegades tenen més poder que el o la consellera, perquè decideixen on van els diners.
 
El Consorci continua.
 
Evident. Si les administracions no posen peles aquí, ens morirem de fàstic tots. Hi ha un forat econòmic insostenible. Aquest ajuntament no pot sostenir sol la Mina.
 
La droga és el problema més gros de la Mina?
 
El problema més gros, no només per la gravetat de la drogadicció, també per tota la xarxa i el mercat que es forma darrera. La Mina és un mercat que està obert les 24 hores del dia. Atrau a moltíssims usuaris perquè està poc vigilat. Barcelona ens està enviant tot el que no vol. Està tornant a convertir la Mina en suburbi de Barcelona, i això ho ha aprofitat Sant Adrià també. Al final som suburbi de dues ciutats.
 
La pressió policial és insuficient?
 
A Can Tunis van acabar amb el tràfic en quatre dies quan van decidir posar-s’hi seriosament. I a l’entorn del Baluart, al Raval, hi van treballar molt activament per eradicar-ho en dos o tres anys perquè no interessava per a la imatge del centre de Barcelona. Aquí, les policies només fan veure que marquen el terreny; a Barcelona ho van fer de veritat. Les ordres no són les mateixes. I el problema allà no es va acabar, es va traslladar aquí.
 
La pressió a Barcelona ha fet augmentar el problema de la droga aquí?
 
Les xifres de la narcosala de la Mina ho desprenen molt clarament. A partir del 2010, creix molt el nombre de drogodependents que hi vénen: el 2009 no arribava a 1.500 usuaris i el 2014 superem els 3.000. I això és un efecte Barcelona. Els usuaris de Sant Adrià també han crescut lleugerament, molts dels quals són de la Mina, però la majoria provenen de l’àrea metropolitana, gran part de Barcelona. Passen de menys de 500, el 2007, a més de 2.500 l’any passat.
 
I Barcelona mai s’ha preocupat?
 
Vam intentar parlar amb Barcelona, amb en Trias, però ell no tenia cap interès. La Colau és receptiva però tampoc ho podrà solucionar. Barcelona ha jugat un paper molt brut amb la corrupció de la Mina i això ha donat molt poder a les màfies. Aquí, a més, la crisi i l’atur són molt pronunciades i la gent ha de menjar. I com no hi ha treball, què fa? Es fica a la venda de drogues. Però les drogues són només una part de tota aquesta xarxa on també es trafica amb objectes robats.
 
La droga es paga amb objectes robats?
 
Es venen un tipus de dosis molt petites, més petites que en altres mercats, perquè moltes persones paguen la droga amb una colònia o un rellotge robats al Corte Inglés.  És una cadena que està portant economia i manteniment; aquest barri no explota gràcies a aquestes xarxes mafioses, de drogues, objectes robats, pisos ocupats. Tot això és un macrosistema de control social.
 
Una economia i sistemes perjudicials, òbviament.
 
Òbviament. Això deriva en una situació d’educació i models socials en els que els nens i nenes d’aquest barri ja no veuen l’escola com l’ascensor social. ‘Anar a l’escola perquè? No serveix de res!’. Saben que en el món de la droga podran triomfar i aconseguir diners i poder molt més ràpid. En aquest context, l’educació no té res a fer.
 
Ha dit que Colau tampoc ho solucionarà. És impossible?
 
No té solució. La realitat és aquesta, parlem-ne i intentem dignificar la malaltia. Deixem els tabús.
 
Parlar tant de drogues no pot ser negatiu per a la Mina?
 
Amb el CAP vam iniciar una campanya per eliminar els tabús al voltant de les drogues. Si tenim un problema se n’ha de parlar. Pot ser sembla, i a mi m’ho han criticat, que denunciar el tema de les drogues és voler donar una mala imatge del barri, però això és fals. Si ho amaguem, no se soluciona. Tinc vora 40 alumnes morts de sida i per les drogues. Dècades enrere se’ns van enganxar molts nanos. A mi m’ha afectat moltíssim veure com se’ns enganxaven nois de 13 i 14 anys amb tota impunitat.
 
El novembre vam veure una gran operació. No s’ha notat en res?
 
Van estar ben preparats. Sabien a on anaven. Però no és la solució. Si a la Mina fessin la pressió que van fer a Can Tunis, si les màfies no poguessin traficar, aquesta xarxa de drogues, objectes robats... aquest barri explotaria. Hi ha molt bones persones que es dediquen a les drogues perquè tenen fills i han de menjar. No podem ser hipòcrites. Si tinguessin una altra alternativa no s’hi ficarien.
 
Què passaria si s’intentés eradicar?
 
Hi hauria metàstasi cap a altres zones, evidentment. Però aquí, què menjaria la gent? De què sobreviurien? Es ficarien en altres indignitats. Això ja no és política, és el model, el sistema econòmic. Hi ha d’haver un canvi molt fort, perquè aquesta societat és marginadora.
 
Què és el pitjor que l’ha passat al barri?
 
Un dia estava a l’Arxiu treballant i van venir cinc nens d’uns 10 anys. Van picar educadament i em van omplir d’escopinades, de dalt a baix, mentre m’insultaven. Per a mi, que m’he dedicat tota la vida a l’educació i n’he vist de tots colors, allò va significar un fracàs després de tants anys de lluita. Em vaig rentar i, mig deprimit, vaig escriure i enviar un article que cap polític em va contestar.
 
I el millor?
 
El reconeixement dels meus propis alumnes. Que et trobis a algú pel carrer i et diguin que vas ser el millor professor que va tenir. Que et recordin després de molts anys, com aquests dies amb el premi. Són els millors reconeixements.
 
Mai s’ha sentit amenaçat?
 
L’intent de destrucció de l’arxiu, l’estiu passat, va ser molt fort: ordinadors robats, papers per terra, pixades... són moltes hores de feina voluntària. També van pintar una ‘K’ gegant a la porta, que aquí significa ‘Kabron vete del barrio’. Tot plega va ser fort, però sobrevivim. Ja ha passat la pena i està tot reconstruït. Tot i això, no em sento amenaçat. Sé que hi ha gent que m’estima, gent que passa i gent que no em voldria veure. Però amenaçat no. Hi ha a persones a les que les han coaccionat d’una forma molt més explícita que a mi. A mi no em traurà ningú d’aquí. La vida em retirarà.
 
Té algun truc per poder continuar al peu del canó després de tants anys?
 
Fa molt de temps que els caps de setmana me’n vaig a fer de pastor per buscar pau, per allunyar-me del bullici. 

Afegeix el teu comentari